El cos demana: viu-me

::

Puig Ventura Alvarez
Habitar-me el cos per evitar-me el caos, 2020
Durada: 4’ 58”

ABSTRACT

Habitar-me el cos per evitar-me el caos és una videoperformance que explora la relació entre el cos, la pèrdua i la resiliència. Partint d’un cos ferit —físicament i emocionalment—, aquesta obra dona veu a totes aquelles experiències corporals marcades per pèrdues: des de la cosificació i la violència fins a la submissió social, les pressions domèstiques, la pèrdua gestacional i la violència obstètrica.

Mitjançant una videoprojecció amb plans simultanis, l’espectador és convidat a una experiència performativa i immersiva. El vídeo actua com a catalitzador d’una catar- si col·lectiva, on cada persona pot explorar el moviment del seu propi cos, habi- tant-lo com una eina per superar el caos intern.

El cos que protagonitza el vídeo és un cos que arrossega la memòria del dolor i de múltiples pèrdues: morts simbòliques, fills que no han arribat a ser i moments d’au- todesconnexió. És també un cos que es reconstrueix, que busca renéixer després de cada petita mort viscuda. Aquesta obra es presenta com un espai de diàleg i reparació a través del cos i la comunitat.

EL RELAT

El cos com a subjecte, objecte i element principal de creació.

Aquest projecte pretén crear un relat artístic i explicar una història a partir del moviment del cos, la comunicació corporal més antiga de la història, amb una altra forma de comunicació més contemporània: el llenguatge audiovisual.

A partir del trinomi cos-càmara-muntatge desenvolupo la peça Habitar-me el cos, per evitar-me el caos, un cant desesperat a un cos de dolor que lluita per evitar-se el caos interior. Un relat que parla de tots els tipus de dolors vinculats al cos i una manera d’alliberar-se’n.

Moltes vegades, el cos en l’art feminista i lgtbi* és un lloc de batalla, sotmès a pressions socials que conformen el model de femeneïtat ideal, repressió del patriarcat. Un lloc sotmès, modelat, controlat i teoritzat per l’home, assignat al rol reproductiu, cosificat i sexualitzat. (Andres Senra, 2020). La meva proposta pretén ser un espai d’alliberament del món androcèntric masculí.

Un personatge, que sóc jo però podria ser qualsevol, surt a la pantalla vestida amb mallot negre, cara i pell tacades, brutes, per jugar amb expressions com tenir la cara bruta, la vida bruta, les mans brutes que deixen uns llençols blancs tacats a partir del despertar, dels seus moviments i del seu posterior alliberament.

Vaig bruta de pell perquè represento un re-néixer, a partir de la vida viscuda i conscient de voler canviar les coses que no funcionen o no agraden. Carn tacada per les discriminacions, per tot allò que se li ha dit a la persona per ferir-la.

El nostre cos i personalitat és modelat en el procés de socialització. Des del moment de naixement se’ns assigna un gènere corresponent. Per tant les nostres conductes han d’anar alineades al que s’espera. Els nostres gustos, la nostra roba o la forma de relacionar-nos ha de correspondre amb el gènere biològic, en cas contrari sortim de la norma i som rebutjades.

Aquest vídeo presenta un cos que lluita, com l’obra Gestures (1974) de Hannah Wilke, una de les peces pioneres de videoart sobre el procés de modelatge social sobre el cos. Una lluita a partir de moviments lliures i d’autoexpressió corporal creant una coreografia que neix des del sentiment espontani del moment en què gravo, una mica inspirada en la dansa expressionista. Sentint-me dins per expressar-me a través del cos.

Així que faig ús de la càmara com a element indivisible del cos amb la qual comparteixo coreografia i també com a dispositiu indispensable per a la traducció del món tridimensional al bidimensional. I posteriorment, a partir del muntatge i la sobreposició de plans, formo el discurs fílmic.

El cos ja no està exposat de la mateixa manera davant l’espectador ni és l’única eina expressiva de la qual depèn el resultat final. Gravar simultàniament una mateixa escena per no tallar el ritme i fer evident que tot passa al mateix moment. El muntatge des de diferents punts de vista, tres càmeres que permeten fer un joc amb tres punts de vista del mateix moviment, de la mateixa alliberació. Així que a través del muntatge mostro diferents punts del cos que s’entrellacen i se sobreposen, perquè el cos és un però el que nosaltres sentim en cada part és un tot i és indivisible. Què passa quan se’ns desperta un sentiment repressiu? Quines parts del cos la noten? Les podríem localitzar? Despertar-les és donar-los moviment i llibertat.

També m’agradaria introduir el concepte cos fragmentat, en les imatges apareixen trossos de cos que abracen altres. Això ho aconsegueixo a partir de la gravació amb tres càmeres a tres punts diferents, dues frontals: una ran de terra (Sony) i una altra en format vertical (mòbil); la tercera càmera en posició zenital (Olympus).

Al llarg del vídeo el cos apareix fragmentat per poder ser estudiat i vist des de diferents punts. Només en tres ocasions mostro el cos original sense sobreposicions d’altres imatges. Això és important ja que pretenc remarcar el cos que projectem, el que veiem. La primera és el plànol inicial, però es veu amagat, com si fos un ou que encara no ha despertat; cohibit per un seguit de creences i valors enganxades a la closca, a la pell, al cos. La segona vegada que apareix el cos sencer és just a la meitat del vídeo quan ja es comença a despertar i la tercera i última, son els fotogrames finals quan em poso dreta, m’alço i marxo d’escena, representant la transformació, la sanació i l’alliberament de tot el que el meu cos carregava.

A la peça audiovisual també parlo del cos compartit, de la presència del nostre cos a l’espai, la nostra existència i l’estar aquí amb la nostra presència. El format del vídeo és quadrat per transmetre aquesta repressió, el poc espai per ser qui vols ser. Al final del vídeo, s’allibera i marxa del format establert.

A nivell de so, utilitzo el so diegètic (el so del propi moviment mentre gravo) i afegeixo el so extradiegètic a través d’un clip d’un nen de mesos i també un altre clip amb so de maquinària, uns cops rítmics i repetitius. El so també transmet, per tant era necessari mantenir el so real del moviment i enriquir-lo amb altres sons que m’ajudessin a narrar el tornar a néixer, per una banda, i un so mecànic, rítmic, de màquina de producció com deia Focault, per l’altra.