El cos demana: viu-me

A El cos demana VIU-ME qüestiono les assignacions masculí i femení, diluïnt fronteres entre els dos i donant valor al gest. Cadascú amb les seves lluites internes, siguin per cosificació, siguin per violència, submissió, pressió de l’entorn domèstic…

Lluites que es poden superar. I tu que em veus i llegeixes, què t’ha despertat aquest cos?

::

Puig Ventura Alvarez
El cos demana VIU-ME, 2020
Durada: 4’ 58”

Aquest projecte pretén crear un relat artístic i explicar una història a partir del moviment del cos, la comunicació corporal més antiga de la història, amb una altra forma de comunicació més contemporània: el llenguatge audiovisual.

A partir del trinomi cos-càmara-muntatge desenvolupo la peça El cos demana VIU-ME, un cant a despertar el cos, habitar-lo conscientment per dins per evitar-nos el caos de no saber qui som. Un relat que parla de l’alliberament del patriarcat, l’estructura politicosocial responsable de l’opressió de la dona i també de col·lectius lgtbi*.

Moltes vegades, el cos en l’art feminista i lgtbi* és un lloc de batalla, sotmès a pressions socials que conformen el model de femeneïtat ideal, repressió del patriarcat. Un lloc sotmès, modelat, controlat i teoritzat per l’home, assignat al rol reproductiu, cosificat i sexualitzat. (Andres Senra, 2020). La meva proposta pretén ser un espai d’alliberament del món androcèntric masculí.

Un personatge, que sóc jo però podria ser qualsevol, surt a la pantalla vestida amb mallot negre, cara i pell tacades, brutes, per jugar amb expressions com tenir la cara bruta, la vida bruta, les mans brutes que deixen uns llençols blancs tacats a partir del despertar, dels seus moviments i del seu posterior alliberament.

Vaig bruta de pell perquè represento un re-néixer, a partir de la vida viscuda i conscient de voler canviar les coses que no funcionen o no agraden. Carn tacada per les discriminacions, per tot allò que se li ha dit a la persona per ferir-la.

Aquest vídeo presenta un cos que lluita, com l’obra Gestures (1974) de Hannah Wilke, una de les peces pioneres de videoart sobre el procés de modelatge social sobre el cos. Una lluita a partir de moviments lliures i d’autoexpressió corporal creant una coreografia que neix des del sentiment espontani del moment en què gravo, una mica inspirada en la dansa expressionista. Sentint-me dins per expressar-me a través del cos.

Així que faig ús de la càmara com a element indivisible del cos amb la qual comparteixo coreografia i també com a dispositiu indispensable per a la traducció del món tridimensional al bidimensional. I posteriorment, a partir del muntatge i la sobreposició de plans, formo el discurs fílmic.

A El cos demana VIU-ME qüestiono les assignacions masculí i femení, diluïnt fronteres entre els dos i donant valor al gest. Cadascú amb les seves lluites internes, siguin per cosificació, siguin per violència, submissió, pressió de l’entorn domèstic…
Lluites que es poden superar. I a tu que em veus i llegeixes, què t’ha despertat aquest cos?