Això que em dius quan m’arregles la memòria

Aquesta és la història:

Una cadira abandonada i trencada trobada al carrer engega tota una reflexió al voltant de les vides passades, les viscudes, les hipotètiques i les reals. Deslocalitzar l’objecte i el portar-lo al porxo de casa, un espai igualment viscut ple d’històries orals dels avis que s’hi asseien per prendre la fresca.

La combinació de l’espai, la cadira i la recuperació d’una tècnica antiga com el macramé, una artesania passada de generació en generació que es va teixint a la vegada que s’impregna d’històries escoltades, parlades i novament viscudes mentre es va generant un nou objecte a mode d’alfombra. Una manera de tancar el cercle i mostrar de manera més poètica possible el cicle de la vida.

La idea principal de la instal·lació és col·locar la cadira que li balla una pota al centre de l’espai i “arreglar-la” a través de fils que l’equilibren. I d’aquesta mateixa pota en sorten tots els fils que s’escamparan per l’espai del sòl a la vegada que jo mateixa vaig entrellaçant-los amb nusos de macramé i la gent va passant, s’asseu a la cadira, pensa i quan ho sent, comparteix amb mi una història mentre jo segueixo nuant la història que vaig escoltant. També, si al públic li interessa, podem nuar junts i compartir aquest espai temps especial i únic.

Immersió, especificitat, participació
La instal·lació que presento fa referència a la immersió ja que implica tot el cos, tant el de l’artista com el del visitant ja que necessita implicar-s’hi perquè es generi la confiança que faci néixer una història.

També especificiat degut a l’entorn al qual es porta a terme, un porxo de casa, un espai actualment oblidat però que en temps passats era un espai per aixoplugar-se de la vida.

I finalment, indispensable la participació del públic, que impregni amb les seves històries aquest tramat que recorre l’espai.

Parlo de cicle de vida perquè com a persona que procura pel medi ambient, no m’interessa crear més residus al planeta així que m’envolto de tot allò que ja existeix, en aquest cas, una cadira trencada i abandonada i uns fils dels avis ja morts, per donar-li vida a tota aquesta essència que envolta cada objecte, reparar a través de la no ocultació i fer-la bella i plena d’història.

L’espai també és un lloc molt important perquè dóna un sentit complet a l’obra. El porxo com a lloc de diàleg, de passar-hi temps, de veure passar la vida.

LES MEVES REFERENTS

Sense dubte, Chiharu Shiota pel seu llenguatge poètic que evoca a la pèrdua, l’absència i les petjades el passat. És interessant la seva obra feta a partir de fils i l’exploració de les relacions entre memòria i absència. “Sus instalaciones son densos entramados de objetos capturados a través de un medio tan frágil como el hilo, que generan una atracción onírica, activando la reflexión sobre el pasado y el futuro”. (Planta, 2021)

I Svantje Busshoff i el seu art per reparar sense ocultar. És interessant la mostra RE-PARAR, al Museu Nacional d’Art de Catalunya, on els objectes tèxtils de l’àmbit domèstic, malmesos pel temps, han estat reparats amb tècniques com el sargit, el brodat o el ganxet. Les reparacions no s’oculten sinó que se subratllen, de vegades fins i tot amb fil d’or, per dignificar la ferida i recordar-la. (MNAC, 2021)

A nivell de reivindicació política, m’inspiro en artistes feministes com Judy Chicago. A través de pràctiques efímeres que visibilitzin les experiències subjugades de les dones, repensar els mitjans i materials artístics, com recuperar les arts and crafts com el brodat, la ceràmica o les instal·lacions artístiques i la relació amb el cos. (Vidiella, 2019: 32)