Still life, MORNINGS

Podem parlar d’estereotips, el color rosa associat a la feminitat i el blau a la masculinitat. És una mà masculina la que agafa la tovallola blava? O creiem que és masculina perquè hi veiem més pèl? Dins aquest debat podem també introduir el tema del transgènere i com cataloguem les diferents diversitats.

​

Però també podem parlar de relats múltiples si canviem l’ordre de les fotografies. La seqüència en la fotografia correspon amb una sèrie de fotogrames que estableixen una narrativa, una sèrie d’elements que se succeeixen els uns als altres i guarden relació entre ells. Però si enlloc de començar la sèrie per la tovallola rosa sola, comencéssim per la fotografia on hi ha dues tovalloles seguida de la mà que l’agafa i per últim, la tovallola sola, quin relat ens suggereix? Solitud? En aquest punt em recorda a un microrelat que vaig escriure fa molts anys, parla una mica d’això:

SIMETRIA IMPERFECTA

Ojo a Ojo

​

Però canvia el relat quan d’una tovallola passa a dos? Podem tenir llavors un relat més optimista?

L’altre element que introdueixo a nivell formal és el cos com a testimoni de presència i absència, endinsat-se en allò permès i allò prohibit i com un testimoni ineludible del pas del temps.

Proposo un format vertical per emular la verticalititat dels humans i recrear la conversa de les “tovalloles”, l’inert que parla amb el viu.

REFERENTS

Aquesta sèrie fotogràfica ha sigut possible gràcies a la inspiració de la fotografia “Still life, beach” (1930) de Florence Henri i la seva natura morta on els objectes es relacionen entre si de forma aparentment casual, una picada d’ullet a la natura morta clàssica on la taula passa a ser de roques i les tovalloles reemplacen els draps de cuina.

També al “Bodegón con cacharros” (1650) de Zurbarán, per la disposició frontal d’elements gairebé repetits i la llum que s’impregna en ells.

​I parlant de llum, al gran Caravaggio, intentant emular amb la meva sèrie la finestra lateral que il·lumina l’estança al quadre “La vocació de Sant Mateu”.

​I com a referent principal, a Wolfgang Tillmans, un fotògraf que busca el rastre humà i fa una al·legoria dels aspectes més banals de la vida quotidiana. Instantànies viscudes d’un moment en el temps, retratant individus a partir de les seves petjades. La banalitat aparent de les seves imatges amaga una crítica sofisticada de la bellesa edulcorada de la fotografia de productes comercials, una mica com Andy Warhol i les seva sèrie de Polaroids. “Interessant de les seves natures mortes no és tant el que es veu com el que s’intueix, activitats i estils de vida. Estructures de forma i color. Roba arrugada i usada. La mirada de Tilmans és un reflex de l’atenció minuciosa a l’ordinarietat, a la superfície” (Referències i pretextos artístics, p. 64). Els seus “Faltenwürfe” (caiguda de plecs) basats en roba usada són representacions que recorren a l’escultura, a una situació tridimensional i que parlen d’altres coses.

M’inspira perquè representa tant les relacions humanes com les relacions entre els objectes i els humans, allò que els objectes transmeten de les persones.

​I finalment, parlar de Taryn Simon per la inspiració més conceptual amb els diàlegs entre objectes que revelen continguts i històries. Recordo les natures mortes “Paperwork and the Will of Capital” (2015) fotografies dels centres de taula on s’hi signen acords polítics. En aquest cas, el ram es converteix en una recerca sobre el poder polític que obre un espai per al pensament crític.