Sense títol, sense res

Ens situem al Baix Montseny, Sant Celoni, comercialment anomenat “L’aparador del Montseny”. Passejo per una zona que conec, que és de pas per arribar al bosc més proper a casa i conec aquest edifici construït a mitges dins una zona que als anys seixanta hi havia cases de colònies industrials. Una zona que s’ha revaloritzat, tant per la proximitat a espais verds, com per la bona accessibilitat a altres ciutats o poblacions, fàcil accés per autopista i també per al transport públic.

He passat moltes vegades per davant d’aquest edifici que presento i sempre m’ha semblat trist perquè a diferència de les cases o edificis abandonats, aquest no té vida, no té història. Son els nous abandonats. A la zona, i al poble en general, no hi ha massa cases en ruïnes, o bé estan reformades o son de nova construcció. Però els que ressalten més son aquests nous abandonats, els que no tenen memòria, ni històries, només la tristesa d’allò que hauria pogut ser però mai serà, llocs que no podran ser “casa·hogar·home”

Personalment els veig com un avort. Un ésser que mai va arribar a néixer i del que n’està prohibit tocar-lo, parlar-ne, accedir-hi.

Mentre el fotografio m’adono que quan ens aturem davant de cases velles ens ve aquella nostàlgia, ens imaginem els habitants que un dia van compartir moments; encanvi, al passar per construccions a mig fer el primer que pensem és en la crisi i com la bombolla immobiliària ha modificat el paisatge.

Dins d’aquest context depriment, m’apropio de la tendència del canvi de paradigma en el món fotogràfic que a finals dels setanta va engegar el grup New Topographics i poso de manifest aquest no-lloc que tant es va popularitzar entre els artistes de l’època. Com Ed Ruscha, que va posar en qüestió la tradició paisatgística basada en una idealització de la naturalesa que el mitjà fotogràfic havia pres de la pintura del segle XIX. La fredor dels artistes de “New Topographics” transmet a l’espectador un cert recel per una industrialització desbocada. Podem entendre aquest canvi de paradigma per la transició de l’ideal de la modernitat al pessimisme recurrent de la postmodernitat.