Residus humans. També hi sóc en això que llenço.
La saliva, l’orina, les restes d’ungles o pèls, la pell morta dels talons… de què ens parlen tots aquests residus, totes aquestes parts del cos que les subjecten i les abracen?
Coneixem molt bé la quantitat de residus que generem com a éssers humans i des de fa dècades som especialistes en generar-ne tants i tan agressius que fem mal al planeta. Però en aquest treball m’agradaria posar l’atenció en un altre tipus de residus humans. Residus generats per el nostre propi cos. Un residu orgànic. Unes ungles que creixen, uns cabells que cauen o es tallen, uns pèls que segons els cànons estètics s’han de depilar, l’orina… Un seguit d’elements dels que no en parlem però son part del nostre ADN.
Un residu orgànic del que ens desempalleguem sense cap mena de sentiment i que inclús ens fa vergonya mostrar.
Un tros d’ungla que ens molesta, un pèl, la suor. Residus tabús. Silencis.
A la sèrie de fotografies També hi sóc en això que llenço mostro els primers residus orgànics generats des del nostre propi cos com a espècie humana i em pregunto on amaguem els pèls, les ungles, la pell morta.
Parlo del rastre humà fent una al·legoria dels diferents processos o moments de la vida quotidiana. Llançar la brossa. Despendre’m d’un residu que ja em molesta. Mostrar-lo.
He seleccionat diferents residus, podem veure-hi restes de cera, orina, ungles, pell, pèls i saliva. Amb aquesta selecció vull reflexionar també del residu humà com a tabú, un residu que el propi cos genera i del que ens n’amaguem com a societat que mostra les seves intimitats més quotidianes.
PROPOSTA EXPOSITIVA
