Autorretrat

Tècnica: Ilustració i brodat

Des del meu punt de vista, artista és qui crea en l’espectador una emoció, l’interpel·la, el sorprèn bé per la tècnica o bé per la originalitat, qui té la paciència d’un mestre Zen o qui pinta taques impulsivament com Pollock. 

M’ha causat malestar i cert rebuig cada vegada que durant les lectures proposades es referia a la figura de la dona com a ésser no mereixedor de l’art. Les dones, va escriure Schopenhauer, “poden tenir talents dignes d’admiració però no geni, doncs sempre es mantenen en la subjectivitat”. (Shiner, 2004, p. 275). John Ruskin enfrenta l’home com a “creador i descubridor” amb la dona “intel·lecte de la qual no està fet per a la invenció o la creació sinó només per a la dolça obediència” (Shiner, 2004, p. 275). George Eliot, George Sand o Rosa Bonheur eren socialment considerades dones desviades, monstres des d’un punt de vista psicològic. Altres homes que tenien una visió més positiva de les dones argumentaven que el talent femení només era apta per artesanies com el brodat o arts menors com la poesia domèstica o la pintura de flors (Comte, 1968, 250). 

I malauradament jo, quan penso en l’art rupestre, dins el meu imaginari hi surt un homo sapiens masculí que gràcies a la lectura L’artista al llarg de la història de Joan Campàs, (PID_00248782, 2019) he descobert que moltes de les mans s’atribueixen al sexe femení, cosa que m’ha reconciliat. 

També m’interessa l’artista com a personatge que combina diferents tècniques o disciplines dins les seves obres, tals com els tapissos de Miró o les pintures amb poesia de Toyo Sesshu. I d’aquest últim, em quedo amb la filosofia Zen que compara la Vida amb una pintura sumi-e. Segons ell, la vida no és com una pintura a l’oli que pots retocar tantes vegades com vulguis. La pintura sumi-e no es pot retocar, igual que la vida que no podem corregir els actes que ja hem realitzat. (Raymond Thomas, 1986) 

Altres autors que m’han influenciat en el meu autoretrat ha estat Autoretrat 1947 d’Antoni Tàpies, pel seu dibuix amb línies i símbols, com també la Frida Khalo amb el seu Autoretrat amb el cabell curt (1940). 

En la meva proposta d’autoretrat he volgut manifestar el malestar produït per tots aquests actes i pensaments cap a la dona. També apostar per el brodat com a tècnica artística i, finalment, apostar pel treball manual, l’artesania. Al tenir la tecnologia tan a l’abast i present en el nostre dia a dia, necessito tocar, sentir, respirar i escoltar el contacte de les mans amb els teixits, les pintures… Recuperar l’artesà i pronunciar-ho amb orgull.  Tal i com diu Henry Clarck Wright: “autèntica satisfacció perquè soc capaç de fer barrets, perquè m’encanta contemplar el treball, i perquè sento plaer en assistir als diversos passos del procés” (Laurie, 1989, 36). 

En aquest cas, Kahlo m’ha inspirat a l’hora de realitzar el brodat, malgrat el seu autoretrat estigui fet en pintura, els cabells, m’han donat la idea de donar-los protagonisme i ressaltar-los amb diferents tons i textura amb volum.

En el meu autoretrat combino el brodat, el dibuix, la paraula i el rastre de la vida. Com es pot observar, sobretot en la part del cap i cabell hi ha petits forats resultat d’errors en el brodat ja que és la primera vegada que ho faig, però els he volgut mantenir i ressaltar encara més l’estrip com en la pintura sumi-e en la qual no es pot retocar res, igual que no podem corregir el que fem a la vida (i ara que hi penso, fa temps que m’apassiona i m’inquieta Lucio Fontana i els seus esquinços al llenç, que també hi deuen haver influït). He volgut que l’autoretrat el formessin dues peces que s’enllacen a través dels fils de la paraula, on hi apareix: arrels, femení, sensibilitat, plaer, artesania, intuïció, gràcia, natura… Unes paraules que surten de la gola i la boca del l’autoretrat per enllaçar-se i arrelar-se a tantes disciplines com paraules. El fet que els ulls apareguin tancats simbolitza la connexió amb el més profund del nostre interior per expressar mitjançant el dibuix o l’escriptura tot allò del que volem parlar, transformar o transgredir. Si ens fixem en el detall del clatell, la forma la fa la paraula dona fent mirall amb la paraula dóna, en el sentit de donar vida.