Tot això que guardo a dins i no sé

“Cada uno graba sus recuerdos a su manera” David Lynch, 1996

Al segle XXI hi ha una modificació del punt de vista de la memòria personal on autor, narrador i subjecte coincideixen i mostren assumptes domèstics i personals. Tot això que guardo dins i no sé és un vídeo d’intimitat una mica a l’estil Jonas Mekas i el gènere diary films. Uns fragments de diaris de confessions a través del mòbil i pujats automàticament a Google Fotos on la protecció de dades es posa en dubte. Una autoexhibició de la vida i del dia a dia amb ràfagues espontànies, desenfocs, imatge tremolosa, accidents, so directe i mal gravat, zooms, talls abruptes i sense música.

Influenciada també per George Kuchar, qui inseria aleatòriament enregistraments de diferents moments i Juan Crego, que treballava amb l’atzar en l’enregistrament i amb regles de joc davant de cada vídeo, proposo un vídeo amb resultat atzarós i impredictible, com un decollage.

La meva proposta pretén ser un treball de material del passat (des de la primera vegada que la Joana agafa un mòbil i sap gravar-se ella mateixa) i una relectura en present des de la meva mirada de mare.

Tot això que guardo a dins i no sé son els fragments clandestins d’un dia a dia vist a través de la Joana, la meva filla amb la particularitat que han estat gravats entre els seus 2 i 4 anys i en moments que jo mateixa desconeixia que m’havia agafat el mòbil. En alguna moment de la gravació se sent la famosa frase “deixa el mòbil” i al final del vídeo dic un “ja està”.

Com he comentat anteriorment, tot el material, tant sonor com visual és extret de l’emmagatzematge del mòbil que automàticament es guarda a Google Fotos, per tant, la peça audiovisual que presento és un found footage que pretén posar en evidència dues coses: per una banda, la quantitat de material que emmagatzamem i ni tan sols ens n’adonem; i per l’altra, reflectir les inquietuds i el dia a dia familiar vist des d’un infant al qui en teoria no li permeten utilitzar el mòbil, i de passada mostrar a una mare que fa els ulls grans en moments que està al límit.

De fet, podem diferenciar 3 parts en el vídeo: la primera seria la presentació on surt la Joana en primeríssim primer pla, se sent la meva veu dient-li que ja prou mòbil i ella confessa que farà només un vídeo i prou; la segona part en la que es veuen tot tipus d’imatges, tot és caos de foto sobre foto sobre vídeo amb ritme frenètic; i la tercera, la més breu, amb la frase “Ja l’has fet” (referint-se al vídeo del principi que es diferencien de la resta ja que son el dos únics moments que no hi afegeixo cap efecte kitsh ni superposicions.

A nivell formal, partia de 548 fotos i 108 vídeos, de més d’1 hora de durada en total. El repte era inserir-les totes en menys de 5 minuts i utilitzar efectes propis del material. Res podia ser afegit. Res podia provenir d’una font externa, per tant, els efectes són fets a partir de fotos. En aquest projecte he treballat molt amb els diferents paràmetres del programa editor Première.

He tallat audios i els he enganxat allà on no tocava, he superposat fotos sobre fotos i vídeos, he manipulat l’opacitat i creat efecte color kitsch a partir del paràmetre Efectos de vídeos/Vídeo Inmersivo/Degradaciones de color de VR). He fet de Joana de 4 anys amb el Première, és a dir, tocant tot el que veia i sorprenent-me amb el resultat.