EL CONTE SONOR

LA CAÇADORA DE SONS

– Nens, nenes… No escolto el silenci!

La Mar no podia deixar de pensar en aquelles paraules des que la professora de música de l’escola els havia manat callar a l’assaig del festival d’estiu. Tenia aquella frase donant-li voltes i voltes al seu cap.

Realment, es pot escoltar el silenci? Primer va preguntar-ho als seus pares però no li van fer gaire cas, només li repetien – Shhht, silenci Mar que estic teletreballant! 

– Tan silenci, tan silenci, però algú em pot dir on trobar-lo perquè jo aquí no el sento! 

Els seus pares es van quedar ben parats d’aquella reacció, van apagar els ordinadors i ara sí, van proposar-li que explorar el bosc de prop de casa, el famós itinerari del benestar i el silenci. No havien tingut temps d’anar-hi però la gent deia que estava molt bé. Bàsicament eren uns camins per meditar, fer ioga, atenció plena, respirar… Així que l’endemà, abans d’anar a l’escola va aturar-se a aquest racó bosc del seu poble. Va trobar-hi molt ocells i molts crec crec de fulles però del silenci, ni rastre. 

Decepcionada, va pensar que seria millor esperar a dimarts, el dia de l’extraescolar de piano i preguntar-li al seu profe. En Pep, un músic de cap a peus, segur que li aclariria tots els seus dubtes. 

El dimarts va arribar i només entrar el va avessallar a preguntes. Ell es va quedar pensant una estona llarga (a hores d’ara la Mar ja es va adonar que això de trobar el silenci no era cosa fàcil) i li va explicar que molts anys enrere un tal John Cage va donar-li moltes voltes també al tema del silenci i que d’aquells pensaments en va sortir l’obra 4’33”, una peça musical que, no t’ho perdis, es toca en silenci. Allò la va fascinar tant que va suplicar-li que li ensenyés. Quines notes eren les del silenci? – Mira, – li va dir– es tracta de tres moviments, primer has de seure, obrir el piano, esperar, tancar-lo, esperar, obrir-lo, esperar, t’aixeques i ja l’has tocat.  

– Com? Seure davant del piano i no tocar-lo? Que era, això, una broma? En Pep va somriure.
– Sí, la primera vegada que m’ho van explicar vaig pensar que era un acudit però aquesta peça musical és ben real. Va marcar un abans i un després, és una obra realment trencadora.

Trasbalsada, va marxar sense rumb i mentre es el seu cap marejat no parava de pensar es va trobar davant del santuari del silenci: la biblioteca. Clar! – va pensar. Aquest és el lloc on trobar respostes. A més, es va enrecordar que un dia hi va anar a escoltar una contacontes hi havia un gran cartell que posava Silenci. Se’n recordava perquè el va poder llegir ella mateixa. – Oix, que bé m’ho vaig passar! Van explicar el conte de la Caca de Vaca, quin riure! 

Li demanaria als pares de tornar-hi a anar… tsssst. El soroll de la porta d’entrada a la biblioteca la va fer baixar del seu cap i va tornar al món disposada a trobar-se cara a cara amb el silenci. Va recórrer la sala d’infantil, la sala d’adults, el passadís, la sala d’estudi, el lavabo, fins i tot va entrar a l’ascensor! Ni rastre. Veia cartells per tot arreu amb el símbol del dit a la cara però del silenci, res de res. 

Una mica mosca va anar a l’entrada a preguntar a la bibiotecària que on coi era el famós silenci. Aquesta, va somriure i la va portar a un raconet. Va dir-li que es posés uns cascos aïllants i que potser allà, li apareixeria. Buff, va pensar. Ja hi tornem a ser, una altra fugida d’estudi… Però, som-hi!

Es va posar els cascos i… bum bum bum bum bum bum, el seu cor. De cop va entendre-ho tot. – Mentre hi ha vida no hi pot haver silenci! 

No trobar-lo significava que estava ben viva per seguir explorant el món. I que bé que així fos! 

Va sortir de la biblioteca com un coet cap a casa a construir un aparell megahiperultrasofisticat per gravar tots els sons que vivien al seu voltant: un estornut, els cotxes, ocells, el vent, una teranyina, el grafit del llapis, uns fulls… Es va convertir, oficialment, en una autèntica caçadora de sons. 

I és que ja jo va dir en el seu dia aquell tal John Cage: “On sigui que estiguem, el que sentim és en la seva major part soroll. Quan l’ignorem, ens molesta. Quan l’escoltem, el trobem fascinant.”