SENTIR L’INVISIBLE

La biblioteca és un espai on s’emmagatzemen paraules, saber, curiositats. Un lloc de silenci lliure de sorolls. Però els sons també són intrínsecs de cada cultura. Sentir l’invisible és un arxiu sonor amb tots els sons enregistrats tant a l’interior com a l’exterior de la biblioteca. Sorolls de cadira, teclats d’ordinador enfurismats, la tos de qui s’amaga darrere una mascareta, xuts de pilota, ocells, el vent que udola o les branques enredades. Un registre sonor d’allò minúscul que passa desapercebut al trànsit diari I donar cos a la invisibilitat dels sons que donem per fet que hi són. Una manera de mostrar que els sons de l’Escorxador són únics i intransferibles propis de la cultura de la gent que l’habita.

Boris Groys diu que l’art ja no s’entén com la producció d’obres d’art sinó com la documentació d’una vida_com a_projecte.

ARGUMENTACIÓ GENERAL

Sentir l’invisible parteix del pensament infraestructural proposat per Susan Leigh Star el qual comporta la visibilització i posada en valor de l’ínfim i el banal.

A partir del context de la biblioteca busco allò ocult que passa desapercebut a la majoria d’usuaris. Un santuari del silenci que malgrat tot està envoltat de sons ambient dels quals no es pot desfer i que alhora són característics del lloc i la cultura que habita. Els sons d’aquests context seran únics i exclusius. Què passaria si traslladéssim els sons de la biblioteca l’Escorxador a un altre ambient lluny de la cultura mediterrània? Què passaria si els intercanviéssim? Podem descontextualitzar-los?

Per altra banda, també vol fer evident que el santuari del silenci no pot conviure al buit. Si no escoltéssim res de tot aquest so ambient com ens sentiríem? John Cage diu que el que escoltem la major part del temps és soroll. Quan l’ignorem, ens molesta. Quan l’escoltem, el trobem fascinant. (Cage, 2005: 3). Què passa amb tot aquest soroll que estorba l’estada a la biblioteca però que descontextualitzat, exclòs i posant-li tota l’atenció podem trobar-lo fascinant?