Una cartografia del cos sobre la pell
Instal·lació site specific a la Sala Aranyó amb activació sonora de Lluïsa Espigolé

Tot el que no vaig dir va fer arrels és una instal·lació site-specific formada per vint-i-sis cadires recuperades que conserven les empremtes de les persones que les han habitat. Inspirada en el concepte d’infraordinari de Georges Perec, l’obra dirigeix la mirada cap a allò que acostuma a passar desapercebut: el desgast, les reparacions, la pols, els silencis i les petites històries que els objectes acumulen al llarg del temps. Cada cadira incorpora una procedència, una descripció escrita i un vers ocult sota el seient, convertint-se en una metàfora del cos que sosté, recorda i es transforma.

Les descripcions de les cadires han estat generades mitjançant intel·ligència artificial a partir d’un prompt que demanava escriure «a la manera de Georges Perec», fixant l’atenció en allò mínim i aparentment insignificant. Aquestes observacions exhaustives conviuen amb versos íntims escrits per l’artista i amagats sota els seients, establint un diàleg entre una mirada algorítmica capaç d’esgotar la superfície i una escriptura personal que només es revela a qui decideix acostar-s’hi. La instal·lació s’activa amb la interpretació en directe de les Sonates i Interludis de John Cage a càrrec de la pianista Lluïsa Espigolé i estableix un diàleg amb la Sala de Reflexió d’Antoni Tàpies, convertint el recorregut en una experiència de pausa, escolta i memòria.