També hi sóc en allò que llenço.
Fotografia
A la sèrie de fotografies «També hi sóc en això que llenço» mostro els primers residus orgànics generats des del nostre propi cos com a espècie humana i em pregunto on amaguem els pèls, les ungles, la pell morta.
Parlo del rastre humà fent una al·legoria dels diferents processos o moments de la vida quotidiana. Llançar la brossa. Despendre’m d’un residu que ja em molesta. Mostrar-lo.
He seleccionat diferents residus, podem veure-hi restes de cera, orina, ungles, pell, pèls i saliva. Amb aquesta selecció vull reflexionar també del residu humà com a tabú, un residu que el propi cos genera i del que ens n’amaguem com a societat que mostra les seves intimitats més quotidianes.
A nivell conceptual, la idea de mostrar específicament el residu humà és una mena de reivindicació cap a la total bellesa del cos, cap a les coses que no mostrem de la nostra quotidianitat i que són cícliques, importants i que seguim amb rubor, malgrat viure en una societat ”oberta i lliure”. Desbloquejar tabús.
Residus humans és una atenció minuciosa a aquesta ordinarietat, i els volums i formes de la bossa que els contenen volen acostar-se als Faltenwürfe (o caiguda de plecs) de Tillmans, a representacions que recorden a una escultura, a una situació tridimensional.
La sèrie fotogràfica que presento també vol reflexionar sobre el ritu del culte domèstic: perquè ens fem fotografies quan ens tallem el cabell o quan ens fem la manicura? Les xarxes en van plenes però mai mostrem els residus que s’han generat d’aquesta posada en escena. De què ens amaguem? Qui ha estipulat el que és lleig? La fotografia reafirma el sentiment que un té d’un mateix i de la seva unitat familiar o entorn.